Publicado el Deja un comentario

Ecopoesia al Monestir de Pedralbes

És possible un taller que fusioni poesia i ecologia? És possible trobar la inspiració per redactar un text poètic en algunes de les problemàtiques ecològiques actuals (canvi climàtic, superpoblació, degradació del medi, illes de plàstic, espècies al·lòctones…)? Sí, en el món de la poesia tot és possible si tu vols que sigui possible.
El passat diumenge 17 de novembre vaig impartir un taller d’ecopoesia al impressionant Monestir de Pedralbes de Barcelona. En una primera part vaig explicar com funcionen les meves neurones per intentar entendre el meu món poètic, on no puc evitar que poesia i ciència es retroalimentin per crear unes atmosferes on la natura té el poder de decisió sobre nosaltres, on nosaltres tenim les paraules per expressar-ho.
A través de textos del meu poemari Opmeit, les persones assistents al taller van poder comprovar (espero) diferents nivells de complexitat de fusió de conceptes, processos i imatges no només estrictament de l’ecologia, sinó també de la biologia, genètica, geologia, astronomia… i fins i tot de la pseudociència!

Us deixo quatre fragments de poemes que vaig explicar en el taller d’ecopoesia:

“[…] pero la lignina
de los pseudo-árboles

regurgita poesías de color ámbar
impregnadas de todas las voces
de savia genética […]”

____________

[…] Entes que se desfragmentaron,
reventáronse los tejidos vivos,
orgánulos que se evaporaban,

virus que mutaban
a altas tasas regenerativas
para intentar vivir
en un caos molecular

-sin utopía- […]

“la clorofila estalla
como las lágrimas de un niño
al no poder alcanzar
una estrella fugaz”

___________

“[…] ¿Ninfas?

– ¡Sí!

Salvaguardadas entre las criaturas
de las plumas.
Soñadoras entre rumores
de grietas y cortezas de corcho.

Gozadoras de las dunas
grises y ondeantes.

Borrachas -tú sí- del néctar fálico
de las campanillas esperanza.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *